L'illa de la calma és un dels llibres més coneguts de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) i, possiblement, dels que s'han escrit sobre Mallorca. Rusiñol, pintor i escriptor modernista, va arribar a Mallorca per primera vegada el 1893 i va tornar-hi els anys 1901 i 1902. Les seves estades a l’illa van ser freqüents, fins que va marxar-ne per darrera vegada el 1923. 

El 1912 va comenár a aparèixer en forma d'articles a L'esquella de la Torratxa una versió reduïda d'allò que seria la primera edició de L’illa de la calma, de 1913, encara que és més coneguda la seva segona edició, de 1922. El llibre va tenir un èxit inusitat i es va convertir en una de les obres més populars sobre Mallorca. L’amor de Rusiñol per Mallorca en bona part s’explica perquè li va semblar un reducte contra la civilització industrial i materialista, que ell rebutjava.

Rusiñol és el paradigma dels pintors de fora de l’illa que es van refugiar a Mallorca a la recerca d’un “paradís perdut”, i que van tenir molta relació amb el descobriment plàstic i artístic de l’illa. Rusiñol sembla reviure i reemprendre, a la seva “illa de la calma”, un idil·li amb la naturalesa. El mite de Mallorca com a paradís terrenal és força generalitzat entre els artistes catalans, europeus i llatinoamericans que van arribar a l’illa i s’hi van establir cap al 1900. Aquesta sensació es deu, a més de a la bellesa de l’illa i la seva llum, al toc arcaic i rural de la vida mallorquina, assimilat com un arcadisme feliç.