Les possessions a Mallorca i els llocs a Menorca i a Eivissa han estat, fins a dates relativament recents, els grans eixos articuladors del paisatge agrari, i una unitat d'estudi bàsica per entendre el món rural illenc. Aquestes grans unitats d'explotació agropecuària, presidides per un gran casal i instal·lacions annexes, eren propietat de senyors, gestionades directament pels terratinents, o bé la seva gestió era cedida a famílies d'arrendataris o parcers que les explotaven amb una mà d'obra assalariada (missatges, parellers, collidors i collidores, etc.). Ara bé, aquestes unitats agràries es transformaren al llarg dels segles. Certament, sovint els canvis poden semblar imperceptibles, però, com mostren els treballs recollits en aquest volum, el món agrari en general, i el de les possessions en particular, no romangué immòbil ni fou un espai social idíl·lic. La llarga pervivència d'aquestes unitats d'explotació agrària (llocs, possessions...) s'explica, d'una banda, per la seva capacitat d'innovació i adaptació als canvis econòmics i socials, i, d'altra banda, per factors de caràcter institucional —sistema hereditari i poder polític dels terratinents. Per tant, travessaren els segles amb conflictes (entre senyors i pagesos, arrendataris i propietaris, terratinents i mercaders…), innovacions productives (processos d'especialització productiva, mecanització…) i millores patrimonials i artístiques. Eren iguals les possessions descrites pels viatgers del segle XIX que aquelles mateixes comprades pels ciutadans el 1500?